La pandèmia ha posat en evidència que les societats més avançades també tenen febleses greus en tots els àmbits. Des del sanitari fins a l’educatiu, l’econòmic, el legislatiu o el polític. Trobar l’equilibri entre la preservació de la salut pública i la salut econòmica s’ha revelat dificilíssim, gairebé impossible, més encara quan una part d’aquest equilibri depèn de la responsabilitat dels individus i quan s’hi confronten drets i llibertats.
Sense una regulació clara i tenallat pel marc estatal i constitucional, amb interessos sectorials creuats i amb una població ja esgotada, Catalunya afronta amb la sisena onada un altre episodi de judicialització de les decisions que pren el Govern –elegit democràticament-, assessorat per experts en la matèria, per mirar de frenar l’expansió de la pandèmia. Naturalment, l’executiu no és immaculat: també comet errors de gestió i en ocasions ha utilitzat la pandèmia com a arma de combat entre els dos socis.
El rebuig unitari del sector de l’oci i la restauració és comprensible, tenint en compte que les compensacions per les pèrdues són irrisòries. Però deixar en mans d’experts en lleis i no en salut (el TSJC) si s ’apliquen o no les restriccions proposades per la Generalitat, no és el millor camí. El camí seria, justament, pressionar l’Estat perquè distribueixi els fons Covid de la UE en la direcció adequada i que Catalunya pugui disposar de prou recursos com per compensar els ciutadans que han sacrificat el seu negoci en nom de la salut pública. Recursos que cada any van a Madrid via impostos que genera l’activitat econòmica dels catalans.
Mentre Madrid tingui la clau de la caixa, a Catalunya seguirà el combat judicial entre salut i economia. Mentre els jutges decideixin, els experts i els electes tindran poc a dir.
