“Des d’aleshores viure es va convertir en sobreviure, que és la pitjor forma d’estar viu”. Aquesta frase del llibre Napalm al cor de l’escriptor tarragoní Pol Guasch és probablement una de les que defineix amb més exactitud la sensació que milions de catalans tenen en l’actual context de postpandèmia. Les dificultats econòmiques no són malauradament un invent de la Covid-19, però és una realitat evident que aviat les estadístiques no podran amagar allò que de vegades s’intenta dissimular o no acceptar: la pandèmia ha obert escletxes de malestar a les quals serà difícil de posar-hi remei si no es disposa dels recursos suficients.
Davant d’aquesta situació de calma tensa, totes les mirades s’adrecen al Departament de Salut com si aquest fos el responsable únic del benestar de tots i cadascún dels ciutadans d’aquest país. Però resulta que el benestar de tothom implica l’acció no tan sols d’un Govern (que gestiona els recursos de tots i ho ha de fer amb la màxima cura) sinó també del teixit empresarial i tots els agents que participen de la vida comunitària al voltant de les persones. Del primer a l’últim, tothom pot fer alguna cosa pel bé de qui té al costat, cada dia, i vicversa.
El Govern ha centrat les prioritats en la salut mental, un gest important, però que pot quedar com un brindis al sol si no hi ha una dotació de recursos suficient. Ara per ara, alguns sectors de l’àmbit de la salut mantenen recels sobre la veritable intencionalitat del Govern de dotar de forma notable el sistema per fer-lo sostenible i, sobretot, perquè estigui en disposició d’atendre la demanda creixent des d’una societat que ha viscut una de les pitjors experiències de la seva vida.
Aquesta necessitat creixent d’assistència es tradueix en una necessitat de recursos per fer-la possible, però no es pot perdre tampoc de vista que alguna de les qüestions que cal afrontar, per exemple, en el cas de la salut mental, són les dificultats econòmiques de treballadors i treballadores. Salut ha començat a detectar un increment de conductes suïcides en població adulta i gent gran, que fins ara havien quedat ocultes en haver-se centrat el debat sobretot en l’efecte de la pandèmia en els joves. Les condicions de treball són tan importants per la salut com el pressupost del departament que vetlla per ella.
És probable que l’onada de problemes de salut mental que alguns auguren trascendeixi els joves i es converteixi en una afectació generalitzada. Per aturar-la no només fa falta disposar de recursos assitencials, sinó també un país econòmicament potent, que ofereixi oportunitats als seus ciutadans i ajuda quan es trobin amb dificultats. Amb l’objectiu que estar viu sigui quelcom que vagi més enllà de la supervivència.
