No és gens freqüent escoltar el màxim responsable de la diplomàcia russa afirmar, oficialment i davant Josep Borrell, que “els líders independentistes catalans són a presó per organitzar un referèndum, una decisió que la justícia espanyola no ha revocat malgrat que tribunals d’Alemanya i Bèlgica hagin fet sentències en contra”. La topada ha tingut ressò internacional i ha obligat la ministra d’Afers Exteriors espanyola, Arancha González Laya, a defensar la qualitat de la democràcia i a insistir en el conegut axioma madrileny que diu que “a Espanya no hi ha presos polítics, hi ha polítics presos”. Això, juntament amb la suposada benevolència que significa –per a ells– el fet de deixar que els líders independentistes empresonats participin uns dies en la campanya electoral.
Però el fet és que unes declaracions clarament favorables a la causa catalana d’un país tan important com Rússia han tingut ressò zero en la campanya electoral. I encara menys en el Govern, que ni tan sols s’hi ha referit. Ni Pere Aragonès ni el conseller d’Exteriors, Bernat Solé, han aprofitat el regal rus per desacreditar internacionalment la repressió de l’Estat espanyol, indefensable des de qualsevol punt de vista i, com s’ha comprovat, un llast per a la diplomàcia europea. Laura Borràs, tampoc. Carles Puigdemont s’ha limitat a un fil de Twitter on ha destacat la “humiliació” que significa per a Europa arrossegar la cobertura de la repressió espanyola.
Només l’exconseller d’Exteriors, Alfred Bosch, s’hi ha referit directament en un article a El Món: “El govern rus és l’únic dels estats importants (i dels no tan importants) que ha condemnat l’Estat espanyol per la repressió post-referèndum. L’únic (…) És impossible un cert diàleg amb els russos? (…) Seria tan demencial intentar una ínfima part del que fa el govern espanyol, que tan atacat diu que se sent per Rússia?”. Més enllà d’aquesta veu, res més que acomplexament i por a Madrid.
268 
210 
