Miguel Maura (1887-1971), polític conservador que va evolucionar del monarquisme de la Restauració cap al moviment republicà, explicava en les seves memòries que Alfons XIII va caure per “falta de raó moral” després d’haver enganyat no només els opositors al seu règim sinó, sobretot, als que li donaven suport. L’avi de Joan Carles I va borbonejar a tothom durant trenta anys sense assumir mai cap responsabilitat i va col·locar en l’eix del seu poder a un Exèrcit corcat per la corrupció que, a l’hora de la veritat, va convertir-se en un cau de conspiració dels seus generals. Quan les eleccions municipals de 1931 van atorgar la victòria a les forces republicanes ja no quedava ningú per recolzar-lo.
Noranta anys més tard, el context polític i social és molt diferent. Però la monarquia borbònica, no. El net i el besnet d’Alfons XIII porten un estil de vida semblant al del seu avantpassat, prioritzant els interessos familiars i de la cort sense amagar-se’n, confiant en la censura i en un culte a la personalitat que -tot i fracassar- era possible a principis del segle XX, però del tot inviable un segle més tard. L’última restauració borbònica està completament a la defensiva i, com va fer l’avi Alfons, la reacció és l’enrocament i l’autoritarisme.
Veurem què passa perquè els esdeveniments van molt ràpids. Però el que és imprescindible és que l’independentisme d’avui tingui una estratègia per contribuir a la caiguda del règim, en primer lloc, i per garantir-se el respecte a la sobirania, després. La reRestauració davalla acceleradament i tot indica que serà incapaç d’autoreformar-se. És important tenir-ho clar i, en aquesta ocasió, guanyar l’endemà.
