S’ha completat el nombrós govern de coalició que presidirà Pedro Sánchez i, almenys en els noms, no hi ha cap gest visible cap a ERC. És més, el PSC ha vist reduïda la seva aportació a un únic ministre, Salvador Illa, que s’ocuparà del Ministeri de Sanitat, una àrea transferida a les comunitats autònomes amb ben poc marge de maniobra polític. L’única excepció ressenyable -a proposta d’Ada Colau- és Manuel Castells, un intel·lectual prestigiós i amb un discurs compatible amb el de l’independentisme, però amb la incògnita de calibrar quina pot ser la influència real d’un independent que es responsabilitzarà del Ministeri d’Universitats.
Per ara només el PSOE ha rescabalat els seus interessos -la investidura efectiva de Pedro Sánchez, que era l’objectiu fonamental- sense que hi hagi ni un sol indici de reorientació cap a una fase de menys agressivitat contra l’independentisme i les institucions catalanes en general. És més, la pressió del govern espanyol sobre el Parlament Europeu ha aconseguit que David Sassoli reconegui la decisió del Tribunal Suprem espanyol en el sentit de desposseir Oriol Junqueras del seu escó d’europarlamentari. I això es deu a la hiperactivitat política i diplomàtica activada des de Madrid per l’actual govern del PSOE.
ERC necessita algun actiu que justifiqui la implicació d’una part fonamental de l’independentisme en la governabilitat espanyola. I l’ha de poder exhibir ràpidament. Se suposa que els negociadors republicans eren conscients de què el rellotge correrà en contra dels seus interessos electorals. I la incomoditat dels electors sempre és superior a la paciència dels dirigents.
