El debat d’investidura ha fet emergir una línia divisòria que feia anys que havia quedat esborrada a Espanya: la que separava la dreta i l’esquerra. Amb la sentència contra l’Estatut del 2010, els socialistes l’havien difuminat intencionadament pensant que, prioritzant l’eix nacional, obtindrien rèdits electorals a Catalunya davant d’una CDC sobiranitzada. Fins que posteriorment la línia es va esborrar totalment amb l’assalt a les institucions catalanes avalat per PSOE, PP i Cs i la repressió de la dissidència política a Catalunya amb l’1-O.
“Dónde está el PSOE?”, preguntava aquest dissabte Inés Arrimadas al Congrés, recriminant-li que s’hagi desmarcat -de moment només de paraula- del bloc de la repressió i el clima d’odi i histèria nacionalista que durant més de dos anys ha mantingut unit el mateix PSOE amb la dreta extrema i l’extrema dreta. I que, per cert, el propi socialisme ha alimentat irresponsablement. La líder de Cs té raó: en el moment en què Sánchez ha reconegut que a Catalunya no hi ha un problema de convivència sinó un conflicte polític, el 155 ha perdut a Madrid i ha explotat l’odi entre els seus pares. La dreta i l’esquerra tornen a estar en terrenys de joc oposats. Una petita esquerda en el règim.
Alhora, el suport d’ERC i Bildu al PSOE ha provocat un altre efecte: el monstre del règim del 78 està més rabiós que mai i intentarà devorar en el mínim temps possible el nou executiu. Els poders judicials, policials, monàrquics, polítics i econòmics faran una guerra oberta amb el nou govern, malgrat que el seu líder és fill d’aquest règim i el PSOE ha contribuït ostentosament al seu manteniment al llarg de més de quatre dècades amb guerres brutes, transitant per les clavegueres de l’Estat i aplicant la repressió sense miraments. Una altra esquerda.
El suport al PSOE té costos i té oportunitats. Difícils de valorar a l’avançada, perquè probablement els fruits seran escassos i no immediats. Però el cert és que la sola possibilitat d’un govern del PSOE i Podemos ja ha provocat una trencadissa del bloc enemic i ha desestabilitzat els poders del règim del 78, alhora que situa l’anomenada esquerra espanyola en el repte de demostrar que vol transitat per camins veritablement democràtics. I a partir d’aquí, que l’independentisme que els doni suport gestioni les expectatives i els tempos com bonament pugui.
