L’afer dels malaurats Jocs d’Hivern ha estat un dels pocs exemples de coherència política del Govern en aquesta legislatura. De fet, s’ha de reconèixer que, des del primer moment fins al final de la partida decretat pel Comitè Olímpic Espanyol (COE), la part catalana s’ha mantingut dins d’un ridícul constant, sempre dins d’un perfil políticament irrisori i amb actitud d’implorar la protecció de Madrid davant les burles permanents del president de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Javier Lambán -que així es diu aquest senyor de Saragossa- s’ha guanyat un perfil polític extra explicant que els Jocs eren una operació d’Estat per col·locar Catalunya en una posició subordinada i equivalent a la de l’Aragó i que, per tant, ell ha complert la seva part del pacte.
Des de tots els punts de vista, Lambán és qui millor ha sabut aprofitar l’oportunitat política, sabent que la candidatura dels Jocs mai no arribaria a fer-se realitat i que, en qualsevol cas, se li obria una oportunitat d’or per prendre el pèl, de forma ben visible, al Govern català. Aquesta evidència i el -molt eloqüent- silenci de Pedro Sánchez l’han reforçat com a baró socialista gràcies al trampolí de la catalanofòbia. Un camí amb molts precedents dins dels delegats territorials del PSOE que va inaugurar, als llunyans anys vuitanta, el ja quasi oblidat Juan Carlos Rodríguez Ibarra.
Finalment, ha quedat clar que els catalans són capaços d’arrossegar-se fins i tot per una candidatura fantasmagòrica d’un país sense neu. Lambán sabia que picaríem. Ell guanya, doncs.
6 
2 
