Res a dir del tercer grau concedit a Rodrigo Rato. Té uns drets -que no privilegis- penitenciaris. Té tot el dret a un nou règim de compliment de la pena. Per alguna cosa compleix els requisits de la legalitat penitenciària.
El problema de Rato rau en què desemmascara la funcionalitat de les penes imposades als presos polítics i als represalitats independentistes. Una combinació d’exemplaritat, revenja i mala llet. Resulta que amb l’exvicepresident del govern espanyol hem descobert l’existència del dret penitenciari de l’enemic.
Només cal veure les ànsies del ministeri fiscal d’anul·lar els drets d’unes persones pel sol fet de ser o declarar-se independentistes. Fins i tot, amb demandes de reeducació, que recorden les que impulsava públicament el psiquiatra de Franco, Antonio Vallejo Nájera.
La decisió de retirar el tercer grau als presos és un escàndol que dinamita el principi d’igualtat. Fins i tot, és més escandalosa que la sentència. Però encara és més escandalós la poca queixa pública que hi ha hagut. Rato ens posa davant el mirall de veure que com a societat i com a ciutadans hem estat incapaços de defensar un dret tan elemental com el dret a sortir de la presó quan ho permet la llei.
