La pluja de mesures de restricció de la vida social contra la pandèmia llançades aquesta setmana està requerint un gran esforç de comunicació per part de les autoritats, perquè la gent entengui què pot fer i què no pot fer des de divendres i per què. L’esforç s’està fent. Una altra cosa és si s’aconsegueix el resultat que es busca, que és que les restriccions siguin enteses i aplicades per la majoria de la població. Un dels que està fent aquests esforços és el subdirector de Protecció Civil, Sergio Delgado. Divendres va haver de respondre a una llarga llista de consultes a El Matí de Catalunya Ràdio. I la conclusió final és que pràcticament tot està prohibit, si no es diu el contrari. Al revés del que diuen els principis bàsics del dret en una societat democràtica, en què tot el que no està prohibit està permès. Som en una situació en què tot el que no està emparat per alguna excepció explicitada està vetat. O podem ensopegar amb algun policia que ho interpreti així: té la potestat per fer-ho.
En aquesta situació d’excepcionalitat, aquest és el gran perill: els cossos de seguretat tenen un enorme poder discrecional, perquè poden i han de prendre decisions immediates que tenen efectes directes –des del desistiment forçós d’una activitat fins a una multa, o totes dues coses– sobre el dia a dia de la vida dels ciutadans, sobre qüestions quotidianes i personals que no tenen res a veure amb cap delicte. En el moment de trobar-se davant de la policia, els suposats infractors no poden al·legar res ni recórrer a cap àrbitre. Després, en tot cas, podran presentar un recurs contra la multa i entrar en un túnel burocràtic de final incert. Esclar que també hi ha l’opció de posar una espelma al sant del col·lapse de l’administració i esperar que no arribi la sanció.
El cas és que ens trobarem havent de donar a la policia tota mena d’explicacions sobre la nostra vida privada i presentant tots els suposats justificants que se’ns acudeixin –inclòs l’anomenat certificat autoresponsable– cada cop que posem un peu al carrer. No se us acudeixi anar amb el tortell de diumenge a la vista, sobretot si és d’una mida massa gran per ser consumit pel vostre nucli de convivència, perquè correu el risc de ser sospitosos d’estar anant a un dinar –sopar ja no, amb el toc de queda– clandestí.
Encara podríem afegir a l’olla casuístiques incomprensibles: aquest cap de setmana s’ha pogut sortir del municipi, sempre que fos dins de la mateixa comarca, per anar al cementiri amb motiu de Tots Sants. Però no es podia anar al cine que potser tenies a quatre cantonades perquè estava tancat per força. Ni es podia sortir de la població per a anar a un casament, ja que no està previst en les excepcions, com es va veure obligat a admetre Sergio Delgado a la ràdio.
Som, per tant, en una invasió absoluta de la vida privada i les llibertats dels ciutadans, malgrat que se suposa que no estem confinats. Possiblement són mesures necessàries, però els governants que les decideixen –que quedi clar que són administracions de tot Europa, amb un fons idèntic malgrat les petites variacions–, farien bé de ser conscients que aquesta exigència no pot ser infinita. Quan els ciutadans accepten els límits que els imposa l’estat, a través del govern que sigui, és a canvi de tenir garantida una certa protecció social. I ara mateix, mentre la població no para d’esforçar-se, s’haurien de començar a veure ja els resultats dels esforços que se suposa que també fa l’administració, amb els impostos de tothom, sobretot en el camp de la sanitat. La improvisació és va acceptar més o menys al març, però costa molt més d’empassar set mesos després. I la fe no mou muntanyes.
1 
