Ho deia el propi Arnaldo Otegi i, de fet, és una evidència. El Tribunal Suprem espanyol s’ha autoconstituït en una última instància sobrevinguda respecte al Tribunal d’Estrasburg. És a dir, els magistrats espanyols han decidit ser el principi i també el final del trajecte judicial, sabotejant, per la via dels fets, la funció pròpia del Tribunal Europeu de Drets Humans. La intenció és que, d’aquesta manera, els condemnats a qui donin la raó a Estrasburg hagin de tornar a la casella de sortida madrilenya, en una espiral sense fi pròpia del procés de Franz Kafka.
Otegi i l’esquerra abertzale són l’objectiu polític de la justícia espanyola, evidentment, però l’altra peça a abatre són els presos polítics catalans. El sistema judicial espanyol ha fracassat reiteradament a Europa, enviant una i altra vegada unes euroordres que han estat vistes amb aprensió per la justícia europea, fins el punt de rebutjar-ne la totalitat. Fent repetir els judicis -i, per tant, les condemnes- el Tribunal Suprem hauria muntat un bucle pervers contra les seves víctimes polítiques que així veurien impossible desempallegar-se d’una injustícia infinita.
L’espectacle del sistema judicial espanyol és, juntament amb el de la monarquia, el símptoma més evident de la descomposició del règim del 78. Un desastre democràtic que cada dia s’enfonsa una mica més en la misèria moral.
