Aquesta setmana s’ha complert un any de la sentència del Suprem contra els líders polítics i socials que van fer possible l’1-O. I tres anys justos en què Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats com a primer avís per a navegants, sis dies després que el president Puigdemont declarés la independència al Parlament i la deixés en suspens vuit segons després per oferir diàleg a Espanya i reclamar mediació a Europa. Doncs ni diàleg ni mediació, però sí repressió i desgast del lànguid autogovern.
I en tot aquest temps, la pilota ha continuat al terrat de Madrid per voluntat expressa de l’independentisme institucional que, de vegades en bloc, de vegades per separat, ha anat posant una mica més de pega a aquest terrat perquè la pilota no rodolés. Amb el suport a la moció de censura del PSOE contra Rajoy, amb la investidura de Pedro Sánchez i la benedicció d’una taula de diàleg que només ha estat una foto per ajudar el PSOE blanquejar la repressió de l’Estat, amb una nul·la ‘resposta de país’ davant la sentència del 14-O del 2019 i una resposta més confusa i descafeïnada encara a la inhabilitació del president Torra. Tot plegat, amanit amb picabaralles entre JxCAT i ERC al Parlament i al Govern que només han debilitat la sobirania d’aquestes institucions.
Venen quatre mesos per endavant fins que es tornin a posar les urnes, on, si les enquestes no l’erren excessivament, hi tornarà a haver majoria independentista. Quatre mesos en què l’Estat intentarà per tots els mitjans fer esclatar el moviment i curtcircuitar qualsevol possibilitat de refer la unitat abans del 14-F. Hi haurà guerra bruta i clavegueres, però també es farà política. Un exemple: Podem assegura que ERC no es tanca “en privat” a un pacte amb el PSC i els Comuns. Si és veritat, és ben legítim. Però cal dir-ho abans de votar. I el mateix per a JxCAT. “Al soci no se’l pot enganyar”, que deia aquell president del Barça. Ha de ser una exigència democràtica per a tots els votants que es posin sobre la taula totes les cartes.
