El ple d’investidura d’aquest divendres ha posat al descobert que l’independentisme institucional no sembla haver fet una interpretació correcta dels resultats del 14F. Els electors d’ERC, JxCAT i la CUP, el 52%, van votar aquests partits perquè, malgrat la repressió, el cansament i la decepció, reclamen una Generalitat i un Parlament sobirans que facin avançar el país. I no els importa el partit de qui s’assegui al despatx d’una conselleria, quants directors generals li toquen a cada soci o quin pes ha de tenir el president Puigdemont en la direcció política del país. La majoria social exigeix una entesa per avançar en el full de ruta, però també una gestió de la crisi sanitària i econòmica feta des dels valors del republicanisme i no sotmesa als interessos de les elits extractives del règim del 78.
Els 74 diputats i les sigles que representen tenen el deure moral i l’obligació política de recuperar la iniciativa de l’1-O que han perdut fa temps. I això passa per pactar els desacords, reconèixer les coincidències, abandonar les guerres internes i la pugna per l’hegemonia. Lleialtat, generositat i mirada llarga. Cedir i aconseguir que un altre cedeixi. De moment, i per primera vegada, ha estat la CUP qui millor ha llegit el 14F. S’ha compromès institucionalment al Parlament, no tanca la porta al Govern i ha acceptat un acord de mínims amb ERC per no bloquejar l’inici de legislatura. Un gir important per a un partit que fins ara només havia fet oposició i havia assumit riscos limitadíssims davant l’agressivitat de l’Estat.
Però ERC i Junts segueixen enrocades en la seva guerra particular. ERC, pactant amb la CUP un acord que deixa al marge els junters, ha acabat fent una pinça al partit de Puigdemont malgrat que sense els seus 32 diputats no va enlloc. I JxCAT juga al límit per castigar els republicans allargant les negociacions que inevitablement, com reconeixen, desenbocarà en Pere Aragonès president. Per tant, no és una qüestió de projectes incompatibles, sinó de testosterona política. Fa molts anys que l’independentisme s’ha d’entendre i es té la mida presa. No hi ha sorpreses sobre què pensa cadascú. I el 14F només podien passar dues coses: victòria de l’independentisme o victòria de l’unionisme. Hi havia temps de sobres per haver fet un bon acord per part dels tres actors.
Una investidura fallida la setmana vinent serà donar-li a Madrid una pilota del partit i munició a l’oposició unionista. I si això passa, serà responsabilitat de tots, i no només de JxCAT. Arribat el cas, caldrà justificar molt bé que es posi en perill aquesta majoria històrica.
27 
3 
