L’efecte sísmic de Perpinyà ha impactat de ple en la taula de negociació, que ha patit la primera estrebada forta. El moviment ha deixat -més- en evidència que damunt la taula no hi ha res i que davant la delegació catalana no s’hi asseu l’Estat, sinó el grup parlamentari del PSOE. Això no invalida el diàleg, ni molt menys. Però ha obligat ERC a reconèixer públicament que caldrà tornar al carrer per buscar-hi la màxima pressió i obligar a moure la inflexibilitat de Madrid: “no som il·lusos“, ha afirmat Sergi Sabrià, “coneixem millor que ningú aquest Estat espanyol“.
Sense les mobilitzacions de l’última dècada Catalunya hauria entrat en una plàcida decadència institucional que hauria precedit a l’eutanàsia política del catalanisme que buscava l’alternança setantavuitista de Felipe González, José María Aznar i els seus successors. Hi ha taula, per buida que estigui, perquè la pressió ha estat màxima durant molts anys i perquè l’independentisme ha demostrat que té prou capacitat com per arrossegar l’Estat espanyol cap a la marginalitat diplomàtica i institucional dins del context europeu. D’aquí que el sistema judicial espanyol vagi sumant ridículs consecutius en un desprestigi del que no es recuperarà sense passar per una cirurgia democràtica profunda i contundent.
L’Estat no ha abandonat res abans d’asseure’s a la taula. Els seus jutges i policies continuen pressionant i la dreta extrema i l’extrema dreta vigilen i garanteixen que la dreta moderada del PSOE i l’esquerra possibilista de Podemos no canviï res improtant en el disseny del café para todos. Som on érem, sí, però Perpinyà s’ha col·locat, per mèrits propis, damunt de la taula.
