Pere Aragonès manté el relat del 52% construït per l’independentisme a partir del resultat de les eleccions del 14-F. Per subratllar aquesta aposta, el president de la Generalitat ha convocat un acte solemne en què ha repassat fil per randa els eixos del seu govern, amb el marcat accent social que posa en tots els discursos com a preàmbul a la reivindicació de la independència. I en aquest context han tornat a tenir molt pes la necessitat del diàleg amb l’Estat –sobretot de cara a la projecció internacional– i la crida a la unitat independentista.
Aquestes demandes, impecables sobre el paper, arriben en un moment en què el govern de Pedro Sánchez menysté cada dia més obertament la taula de negociació i en què les tensions entre les formacions independentistes han arribat a un nou màxim històric, que segurament seran capaces de tornar a superar. No és que el president no vegi aquests problemes, però creu que tenen remei. La seva recepta és reconstruir la unitat independentista i “forçar l’Estat a moure’s”.
La unitat independentista no ha existit mai. Els retrets que Aragonès demana que s’acabin –com si fossin circumstancials– hi són des de sempre. L’independentisme ve deconstruït de sèrie. I l’Estat espanyol és immobilista de mena. Només hi ha hagut un moment en la història recent en què aquestes posicions s’han alterat, de manera breu. Va ser pel referèndum del Primer d’Octubre. Els partits independentistes, a batzegades i a cops de colze, van aconseguir una certa unitat estratègica. I l’Estat es va moure. En el pitjor sentit possible, però es va veure obligat a reaccionar perquè, durant un parell d’hores, es va sentir amenaçat.
Va ser un fenomen totalment conjuntural, provocat per un fet disruptiu. La qüestió és quin ha de ser el nou fet disruptiu que sacsegi el fals oasi dissenyat per la Moncloa amb els indults i un foto de la taula de diàleg. Determinar què faria que l’Estat es tornés a sentir amenaçat. És aquest l’objectiu que ha de tornar a posar d’acord, encara que sigui provisionalment, els independentistes. En lloc de caure en una trampa darrere l’altra amb casos com el de Pau Juvillà o el tall de la Meridiana.
