La ponència política aprovada per Junts per Catalunya en el tancament del seu congrés fundacional posa un dels accents en la necessitat de millorar el benestar dels ciutadans. “El nostre objectiu és el de la millora de les condicions de vida per a la gent”, s’hi assegura. Una frase pràcticament idèntica al “millorar la vida de la gent” que apareix diverses vegades en el llibre Tornarem a vèncer, d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. De fet, JxCat assenyala que “aquest ha de ser el fonament de la convenient unitat estratègica entre les forces polítiques independentistes”. Paral·lelament, el vicepresident de la Generalitat i candidat de les pròximes a eleccions per ERC, Pere Aragonès –ara en exercici de part de les funcions del president arran de la inhabilitació imposada a Quim Torra pels tribunals espanyols–, subratlla amb claredat, en una entrevista a El Periódico, que el govern que sorgeixi del 14-F ha de ser independentista i ha d’incloure ERC, JxCat i, si pot ser la CUP. Nega, per tant, la idea que els republicans tinguin la intenció de deixar JxCat fora de Govern si guanyen. També ho fan Junqueras i Rovira en el seu llibre quan descarten rotundament la possibilitat de repetir el tripartit amb el PSC. De fet, recalquen que des que ells dos dirigeixen el partit la seva estratègia sempre ha sigut “substituir” el PSC, no fer-li de crossa. Es desmarquen de l’etapa dels tripartits. De la mateixa manera, JxCat es vol desmarcar del passat de CiU i reivindica la seva “profunda voluntat de regeneració política i la convicció arrelada que el nou país que s’ha de construir s’ha de fonamentar en partits polítics i institucions netes, transparents i eficients”.
Són senyals que uns i altres emeten després de mesos de desavinences agres i públiques. Després que les entitats, ANC i Òmnium, els reclamessin durant la Diada que aparquin les diferències i que busquin la unitat estratègica. Davant de la inhabilitació de Torra, no han assolit un gran acord com a resposta a la sentència, però sí que hi ha hagut un pacte de mínims per no fer-ho saltar tot pels aires. I comencen a anar amb peus de plom, atents al càstig que els podria comportar continuar per aquell camí.
Ara ja ningú demana llistes unitàries, però sí la unitat estratègica. Les ferides que va deixar la tensió post 1-O, la falta d’unitat manifesta els últims tres anys i els greuges personals que han marcat els presos i els exiliats han sigut un camp de mines en la relació entre els dos grans partits de l’independentisme. Però els gestos dels últims dies podrien el primer pas per reconduir-ho, la primera pedra –o dues, cadascú posa la seva perquè encara no n’hi ha una de comuna– de la unitat. Si hi ha fonament, si no ho espatllen.
