Els presos polítics han de sortir en llibertat. Tan aviat com sigui possible. Han de poder tornar a casa i recuperar la seva vida. És un objectiu primordial, sobretot per motius d’humanitat. Si la via més ràpida és l’indult, que es faci així. Però s’ha de tenir present que aquests indults, necessaris però totalment insuficients –i que els presos ja han dit que ells en cap cas demanarien–, seran perversos, perquè no reconeixeran la situació injusta dels empresonats i seran utilitzats pel PSOE per blanquejar el sistema.
De moment, Carmen Calvo ja s’està esforçant a defensar que si els estudien és per “obligació”. Ho al·lega, arrufant el nas, com a resposta al PP, que ha anunciat que si es plantegen hi presentarà un recurs i s’hi oposarà fins a l’últim alè per totes les vies que pugui.
En cas que s’arribin a concedir, es presentaran com un esforç titànic del “govern més progressista” de la història d’Espanya, pel qual esperarà un agraïment etern. Entre això i la suposada reforma del Codi Penal per retocar la tipificació del delicte de sedició, voldran liquidar la reclamació d’una amnistia per dues vies que, a més a més, hauran de passar per les mans del Tribunal Suprem. En totes dues caldria el pronunciament de l’òrgan judicial –consultiu en un cas i vinculant en l’altre– que va condemnar els presos. I, si alguna de les dues tira endavant, acabaran sortint al carrer quan ja farà tres anys i ves a saber quants mesos que estan privats de llibertat.
Tot plegat, amb els escarafalls de PP i la cara de fàstic del PSOE. Els dos partits que al llarg de la història recent d’Espanya han indultat personatges com el colpista Alfonso Armada, l’exministre del GAL José Barrionuevo i el jutge prevaricador Javier Gómez de Liaño.
