Hem tingut un somni. De fet és un somni recurrent, o més aviat un malson molest que es va repetint. Hem somiat que polítics catalans anaven cap a Madrid carregats amb carpetes d’arguments i xifres a interlocutar amb representants de l’Estat espanyol. En ocasions hi van a parlar amb diputats, amb tot el Congrés, de fet. Altres vegades, es troben amb membres del govern espanyol. I mai en surt gaire res. Entre res i poca cosa, depèn de qui hi ha a la Moncloa en cada moment.
L’operació es repetirà aquest dilluns i així ha de ser pel que fa al fet de reunir-se. Mai no diguis mai a una reunió. Catalunya no és país per al “nunca jamás” que fa anar Pedro Sánchez. La comissió bilateral Estat-Generalitat s’ha de reunir. De fet, ho fa massa poc: tres anys sense convocar-se. El problema és què se’n pot esperar, que és més aviat poc.
La consellera Vilagrà i el vicepresident Puigneró hi van amb una llista de 56 traspassos pendents: això ja dona una idea de la multitud de qüestions endarrerides crònicament, una dinàmica que arriba a ser insultant en el cas de la dissortada disposició addicional tercera del maltractat Estatut. A més a més, fonts de la Moncloa ja van fer córrer divendres que en aquesta reunió no s’hi parlarà del repartiment dels fons europeus: li fan saber a Pere Aragonès que si volia saber-ne alguna cosa en una reunió polítics hauria d’haver anar divendres a la conferència de presidents. Ara el tema ja està en un estadi tècnic i s’abordarà en una trobada sectorial i multilateral convocada pel ministeri d’Hisenda.
És a dir: la bilateralitat es redueix al mínim possible, no fos cas que Catalunya oblidi el cafè per a tothom, i el guió el marca Madrid. D’aquesta trobada sobre qüestions eminentment administratives en poden sortir alguns acords, que seran presentats com a concessions, i la majoria dels quals amb un calendari tan inconcret que permetrà una llarga i lenta dissolució en l’oblit de l’imaginari col·lectiu.
Es farà la reunió, es farà la foto i ja en parlarem. Vist com es planteja per part de Madrid aquest entremès, és inevitable projectar l’escepticisme sobre el plat fort, que ha de ser la taula de diàleg de la tardor.
