Els temps judicials són llargs, però no eterns i van acostant-se, inexorablement, els moments en què els diversos tribunals europeus hauran de decidir sobre la legalitat -o il·legalitat- de l’acció de les diverses instàncies judicials espanyoles. En un cas purament polític com ho és el català, els jutges i magistrats europeus, ho vulguin o no, causaran un impacte fortíssim tant a nivell institucional d’Europa com dins de les fronteres de l’Estat espanyol.
Madrid hi té poc a guanyar i, en canvi, molt a perdre en aquest àmbit. Almenys en superfície, Catalunya és una bassa d’oli autonòmica i una victòria de les tesis de Llarena o Marchena no modificaria substancialment el context. Per contra, una victòria catalana podria reactivar socialment la mobilització de l’independentisme, fins el punt de promoure un canvi d’estratègia -i, segurament, de lideratges- que realment fes recuperar la iniciativa perduda l’any 2017.
No dubto que a Madrid, discretament, estan debatent tots els escenaris possibles i la forma de superar-los. Però és evident que a Catalunya no està passant el mateix, fins el punt que sembla que bona part de l’independentisme institucional tingui una mena de pànic estúpid a guanyar. Al contrari, una derrota internacional de l’Estat és una oportunitat d’or que només es pot aprofitar des de la unitat i amb una estratègia clara i decidida.
17 
6 
