L’acord signat entre ERC i el PSOE implica compromís zero. De fet, queda molt lluny de l'”apoyaré” de l’època de Zapatero i fins i tot el podria subscriure el PP del primer Aznar de la majoria relativa. És més, a Catalunya tothom ha après que més enllà de la primera línia política hi ha una reraguarda implacable, en forma de tribunals, que faria inviable qualsevol acord. No crec que això passi mai, però, en fi, si el resultat final d’aquestes converses se sotmetés a referèndum tindria ben poques possibilitats de tirar endavant.
Així les coses, crec que la consulta a les urnes que es va donar a conèixer el 31 de desembre –el pacte dels nassos, per entendre’ns– és poca cosa més que la referència simbòlica d’un nou llenguatge assumit des del bipartit PSOE-Podemos. Però no per això té menys valor. El pacte PSOE-ERC serveix per esquerdar el suport en bloc a les institucions de l’Estat just en el moment en què el Tribunal Suprem i la Fiscalia de l’Estat se senten assetjats per la cassació europea.
No només això. Per primera vegada des del franquisme l’Estat espanyol està veient qüestionada la seva repressió a gran escala i per això és positiu que l’independentisme -o bona part d’ell- posi en pràctica l’Spain sit and talk. Si el pacte és tàctica va en l’estratègia adequada.
