ERC es troba davant d’una cruïlla incerta. D’una banda, té al seu davant una oportunitat daurada -com mai l’havia tingut la vella CiU o l’ERC dels tripartits- per rendibilitzar una posició estratègica en la política espanyola. Segurament, els negociadors del partit que aspira a la Moncloa no havien estat mai tan disposats a fer concessions peixalcovistes com ara, amb la previsió raonable que una investidura d’aquest tipus podria influir en els pressupostos generals de l’estat dels pròxims anys. És el moment de Rodalies o el Corredor Mediterrani, o almenys ho podria ser. Rebutjar-ho només té sentit si es té una alternativa millor.
El gran problema és com s’ho fa ERC per retornar al peix al cove. Els republicans no aconseguiran, ni de lluny, un compromís de referèndum, que és l’única condició que acceptaria el gruix seu electorat. Tampoc no se’n sortiran d’obrir la porta de Lledoners, ni del retorn dels exiliats. Així les coses, qui s’arrisca a pactar mínims quan és possible que Carles Puigdemont aconsegueixi derrotar Madrid als tribunals europeus en qüestió de dies o poques setmanes? A més, qui accepta una simple rebaixa de la tensió verbal, quan hi pot haver tota mena de mines d’explosió retardada als tribunals que la facin inútil?
La solució, inevitablement, passa per una estratègia conjunta. Un itinerari per explorar fins on es pot arribar en unes converses govern a govern que, tot i així, tenen molts números de fracassar igualment. És responsabilitat d’ERC proposar-ho i obligació de JxCat facilitar l’escenari adequat.
