La intervenció final de Mireia Boya en el judici contra l’anterior Mesa del Parlament és un discurs que, en només disset minuts, condensa l’essència del conflicte entre les institucions de l’Estat i Catalunya. Boya no va voler defugir la seva responsabilitat -tot i que ella ni tan sols formava part de la cúpula del Parlament- i va afrontar de cara la qüestió. “El problema és que els independentistes tenen majoria parlamentària”, afirmava Boya, que va afegir que “això ha espantat l’estat espanyol, que ha reaccionat d’una forma més pròpia d’estats totalitaris”. En definitiva, tal i com explicava l’exdiputada cupaire, el problema és que l’Estat va pretendre que la majoria independentista incomplís el seu compromís amb els electors per la via de la coacció.
Perquè el conflicte continua essent el mateix. Per canviar elements essencials com, posem per cas, la immersió lingüística a les escoles, l’existència d’un sistema públic de mitjans de comunicació o el desplegament d’una policia catalana integral -insisteixo: estructures fonamentals d’aquest país- només cal una majoria de 68 diputats al Parlament de Catalunya. Evidentment, si algun dia, després d’unes eleccions, l’unionisme arriba a aquesta suma parlamentària prendrà totes aquestes decisions, en consonància amb el programa electoral pel qual han estat votats. Per contra, l’independentisme no pot aplicar els propis compromisos perquè, tot i formar part de la seva proposta, les institucions de l’Estat s’hi oposen, si convé amb la violència i la repressió.
D’aquí la força del discurs de Boya quan va mirar als ulls del president del TSJC, Jesús María Barrientos, per dir-li “No li tinc por”. Perquè la por és l’última trinxera on es defensen de la derrota.
