Comencen quatre mesos en què Catalunya navegarà entre la crisi sanitària i econòmica i una llarguíssima precampanya electoral. L’ajornament de les eleccions, necessari per garantir la salut dels catalans i el dret de vot sense pors ni condicionants, és també un ajornament del plebiscit que, ara sí, indiquen totes les enquestes: entre el règim espanyol del 78, el que protegeix i privilegia l’església, la monarquia i la banca, i el republicanisme majoritari al país, represaliat per aquest règim. El PSC creu viure una oportunitat històrica de salvar la pàtria espanyola reconquerint la Catalunya autonòmica amb un candidat resident a Madrid i disposat a tornar a casa en aquesta missió especial sense cap altre projecte polític que d’una autonomia com pot ser Múrcia o Extremadura i l’exposició mediàtica en teles madrilenyes.
Algunes enquestes, efectivament, apunten a un creixement molt substancial del PSC, que captaria el vot tradicional del PSOE però també de votants espanyolistes decebuts amb Cs. Tant, que podria guanyar les eleccions. A l’altre cantó, l’independentisme, socialment hegemònic, ha de superar el 50% per continuar legitimant la causa, ara molt més potent internacionalment després que la justícia belga hagi parat els peus a les martingales del Tribunal Suprem per perseguir els exiliats. El projecte republicà, però, serà dèbil si en aquests quatre mesos no es cusen ferides i s’embasta una nova estratègia unitària. El 30 de maig el país es juga el seu futur: o legitimar institucionalment el règim del 78 des de Catalunya o continuar el combat democràtic per decidir el seu futur i construir una república, qui sap si amb acord amb l’Estat o per la via unilateral.
I aquesta vegada, els Comuns difícilment podran mantenir l’equidistància en què han navegat des del 27 de setembre del 2015. Si guanya el PSC, necessitarà el seu soci a Madrid, però també Cs i probablement el PP, per poder investir un president espanyolista i monàrquic. Però els Comuns també han estat convidats a sumar-se al projecte republicà i antidepressiu amb un govern ampli.
Arriben quatre mesos en què tothom s’hi jugarà molt més que una conselleria, una direcció general o una cadira en algun organisme públic.
4 
