Aquesta crisi és un nou test d’estrès a l’Estat espanyol, el segon, després de l’octubre de 2017. Els resultats són valuosíssims perquè, fins ara, podia existir el dubte raonable sobre si les reaccions de Madrid podien ser substancialment diferents en cas de governs de dreta i esquerra. En aquest sentit, l’experiment actual és especialment indicatiu perquè l’Estat se sotmet a pressió sota la direcció política d’un executiu tan a l’esquerra com és possible d’imaginar en la política espanyola.
Veurem què passa més endavant perquè no és descartable un esclat social, però els primers símptomes són absolutament desastrosos. Des del primer minut hi ha una militarització espectacular de l’espai institucional, amb missatges de to casernari sobre un virus que a tot el món és competència dels científics. Però no, zero bates blanques i una pila d’uniformats plens de xapes i quincalla que repeteixen, una i altra vegada, que tots els ciutadans som soldats espanyols. I sobre això, un intent desesperat de blanqueig de la monarquia enmig de les evidències d’una llarguíssima trajectòria comissionista.
En el mateix sentit, la recentralització és tan salvatge que resulta intolerable fins i tot en paràmetres murcians. Les mascaretes són botí de guerra i els militars, els salvadors de la salut contra el virus i Quim Torra. I mentrestant, el profund silenci de Podemos i l’eufòria militarista d’Ada Colau demostren que no, que no se puede. No sé si quan s’acabi això es tornarà a reunir la taula de diàleg, però no cal. Ja tenim la resposta.
