“La declaració rotunda [del rei d’Espanya] arriba en una setmana en què l’Exèrcit i la Guàrdia Civil han estat enmig de la pugna política com a conseqüència de la irresponsabilitat d’un Govern incapaç de limitar les ànsies de controlar l’aparell de l’Estat“… La frase forma part essencial de l’editorial d’El Mundo d’aquest diumenge (“El rei, en defensa de les Forces Armades”) i és la clau del pensament de les elits polítiques, funcionarials i financeres madrilenyes, una casta privilegiada amb els origens ben arrelats en la dictadura franquista. Són aquests sectors, poderosíssims, els que, com diu El Mundo, creuen que els engranatges de l’Estat -arrenglerats des de sempre amb el manteniment dels seus privilegis- han de funcionar autònomament, deixant als governs i parlaments successius la simple gestió ordinària dels afers quotidians.
Aquesta autogestió de l’Estat té com a eina essencial la monarquia espanyola. L’existència d’una continuïtat directa al capdavant de l’Estat entre Franco i la dinastia borbònica va ser i encara és la garantia que les institucions derivades del sufragi universal (Parlament i governs) no fiquessin el nas en un engranatge opac i autoreferencial. Si Felip VIè, com a cap de l’Estat, està per sobre de la democràcia i de les urnes, l’Estat en el seu conjunt funciona en conseqüència.
Totes aquestes característiques de l’Estat espanyol són percebudes, nítidament, per la majoria de l’opinió pública catalana, que té accés a una gran multiplicitat de línies editorials. No és així, ni de lluny, en el cas de l’opinió pública espanyola, encara molt influïda pel relat màgic de la Transició. Aquesta és la clau de la impunitat.
