Em sembla bé el ritual dels aplaudiments al personal sanitari cada dia a les vuit del vespre. No pot ser més merescut. Però em temo que aquesta via d’escapament emocional encara li sembla més bé al mando único, que està encantat de la vida amb aquest costum del que ells consideren soldats d’Espanya. Més o menys com la baixada de bandera a les casernes, toc de corneta, salutació i, apa, un dia més. L’aplaudiment és a favor de tothom i en contra de ningú, tan innocu i entendridor com la cavalcada de Reis o el Dia de la Mare.
I no. Els sanitaris estan treballant sense els equipaments mínims no perquè vulguin convertir-se en màrtirs, sinó per culpa de la imprevisió de les autoritats sanitàries, que han estat i són incapaces de proveir els hospitals amb mascaretes i equips apropiats contra el contagi. Els alts comandaments que ens militaritzen la televisió van ben provistos de xapes i condecoracions, però són incapaços d’explicar per què emmalalteixen metges i infermeres a centenars davant la seva impostació inútil. Molta mascarada, zero mascaretes.
Jo, ho sento, però no aplaudeixo. Tinc família pròxima que està patint aquesta presa de pèl i -per això i per tot el que està passant- espero el moment en què tothom s’adoni que el que hem de fer és començar a xiular perquè tinguin clar que, quan s’acabi aquest desastre, passarem comptes.
