L’1 de desembre de 2007, a les cinc de la tarda, es va convocar la que va ser la manifestació més gran des de les mobilitzacions contra la guerra d’Irak. El lema era molt clar: “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures“, una afirmació amb voluntat unitària que tenia el suport de CiU, ERC, EUiA, la CUP i ICV. Se’n va quedar fora, només, el que posteriorment s’ha anat constituïnt com a bloc unionista, és a dir del PSC cap a la dreta. Més cap a la dreta, vull dir.
La qüestió és que ja en aquell moment hi havia un acord molt majoritari sobre la influència negativa que implicava la provincianització de les infraestructures. El fet que les xarxes ferroviàries i els aeroports decidissin -com ara- des dels despatxos de Madrid va ser un dels motors de mobilització més transversals que es recorden. Tant és així que uns mesos abans s’havia convocat un acte a l’IESE amb el més granat de les elits barcelonines pressionant en el mateix sentit d’exigir que l’aeroport del Prat fos gestionat des de Catalunya.
Però hem retrocedit en el temps. La lluita sobre la titularitat de les infraestructures s’ha abandonat completament i ara la baralla és interna, a favor o en contra del projecte que ha vingut volant des de Madrid. El debat és l’aeroport, sí, però el subjecte és AENA. Com sempre. Catorze anys més tard, aquesta nació ni diu prou ni se’n recorda de reclamar el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
