La jornada a Estrasburg ha deixat constància d’una interessant inversió de papers entre l’independentisme català i l’Estat espanyol, remarcada per la dialèctica explícita entre l’europeisme de Carles Puigdemont (“Europa no ha d’acabar als Pirineus, Espanya no ha de ser diferent”) i el front unitari nacional de PSOE, PP i C’s. És a dir, es contraposa una visió positiva de la construcció europea i oberta a l’eliminació de les fronteres per part de l’independentisme català contra el nacionalisme tancat dels tres partits espanyols que actuen, en aquest cas, de forma compacta en defensa de la frontera espanyola i contra el que consideren una ingerència (estrangera?) de les institucions europees dins del seu espai nacional (“que el seu únic destí siguin els tribunals espanyols”, deia, amb ràbia, l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat). I mentre Catalunya reclama la màxima integració europea, Espanya exigeix el blindatge de les seves fronteres.
A partir d’ara s’inicia una batalla frontal, via suplicatori, entre els defensors de l’espai europeu de drets i els que veuen Europa com una simple associació d’Estats que no genera ciutadania. Això, des de la política. En el flanc judicial tot és molt més incert perquè els tribunals europeus són molt menys sensibles a la pressió política i diplomàtica de Madrid i no tenen cap raó jurídica per permetre l’incompliment de les seves sentències per part de les autoritats polítiques i judicials espanyoles.
Nacionalisme espanyol i tancament de fronteres; Madrid no accepta límits en la repressió contra l’independentisme català. Espai únic europeu i equiparació de drets i ciutadania, es reclama des de Catalunya. “L’obcecació [jusqu’au-boutisme, en el text original] dels jutges espanyols corre el risc de desembocar en una guerra de jutges sense precedents en la història europea“, ha escrit, aquest dilluns, el diari que va fundar Jean-Paul Sartre.
