L’independentisme viu els darrers dies un frenesí informatiu en tenir posat un ull a Madrid, per seguir el que decideixen els tribunals de l’Estat sobre els diferents fronts oberts contra el moviment polític català, i un altre mirant amb atenció cap a les institucions europees, amb l’esperança de trobar-ne la complicitat perquè es faci justícia. La decisió del president de l’Eurocambra, David Sassoli, de fer seguidisme d’allò que han establert en el cas d’Oriol Junqueras les resolucions de la Junta Electoral Central (JEC) i del Tribunal Suprem espanyol fan perillar de nou la confiança depositada per molts catalans en l’arquitectura europea.
Però aquest cúmul de situacions posa també en perill la confiança de molts ciutadans, ara sobretot la dels independentistes, respecte a la pròpia justícia internacional i la seva eficàcia a l’hora de sentir els seus drets fonamentals protegits. La internacionalització del conflicte del procés català desemboca ara en una evidència desagradable: el projecte europeu palpa per primera vegada les conseqüències del fet que un dels seus Estats membre mantingui irresolt un problema de cohesió territorial.
El conflicte català irresolt, que bé hagués pogut trobar una sortida democràtica i pacífica amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, seguirà sent una font de conflictes que els embolics judicials no resoldran mai. La qüestió és saber si les institucions europees tenen la capacitat per arremangar-se i implicar-se en la resolució d’aquest conflicte que, per molt que es digui, és un assumpte europeu i no només casolà espanyol.
En cas que la seva resolució es vulgui reduir als estrets marges de maniobra que ofereix l’Estat espanyol, creixerà l’euroescepticisme entre els catalans. I no està gens clar que el projecte europeu es pugui permetre el luxe de generar desafecció entre un gran volum de ciutadans europeus que han demostrat àmpliament la seva voluntat de respectar els valors que la Unió representa.
