Acomplint la tradició, els mitjans de comunicació de Madrid ja han començat a evidenciar els efectes d’una visible hipersalivació amb la perspectiva d’unes eleccions catalanes. Un parell d’enquestes els han reescalfat aquell suflé independentista que sempre s’està desinflant, ja sigui en la prèvia d’una manifestació o abans d’una cita amb les urnes. L’efecte Illa, diuen, portarà a Madrid el trofeu colonial d’un tripartit domesticat o, fins i tot, el somni d’una majoria espanyolista que legitimi les porres de l’1 d’octubre i la propaganda internacional de Madrid.
És feina de la ciutadania d’aquest país, per tant, aplicar la màxima responsabilitat política i preservar -almenys- la majoria parlamentària independentista. En realitat no importa quina sigui, al final, la composició partidària d’aquest bloc, sempre i quan sigui majoritari. Una abstenció diferencial dels independentistes podria ser comprensible, vist el desgavell intern d’aquest Govern, si no fos que aquest país està en una situació d’emergències superposades i no pot deixar la nació en mans, justament, dels que la volen liquidar.
Cap estratègia futura pot tenir com a punt de partida una derrota a les urnes. I menys encara un lloc amb un gran dèficit d’institucionalitat com és Catalunya. El que ha passat a la política d’aquest país entre la candidatura de Montilla i la d’Illa és una progressió, no pas un parèntesi.
3 
35 
