El cas Canet és un exemple més de l’esfondrament de l’autonomisme. La darrera protecció que el poble català tenia com a minoria nacional, decidir quina llengua i de quina manera ha de ser el sistema d’ensenyament pels seus fills. Un punt clau pel futur d’una part d’una societat arrelada a un territori i que té una llengua pròpia. L’Estat no té cap interès ni cap incentiu a protegir-la. Al capdavall, els mateixos que manen el 25% de castellà a l’escola, podríen tenir el detall de dictar el 25% de les seves resolucions en català.
Als Estats no els fa cap gràcia tenir minories nacionals als seus territoris. Els perceben com una amenaça que esberla l’estabilitat i l’ordre al que aspiren les grans administracions estatals. El fet que els poders de l’Estat percebin el català a l’escola o a Netflix com una amenaça que posa en perill la cohesió de l’entramat creat molt abans de 1978, és la prova de foc que els catalans, no els independentistes, som una minoria nacional. Per tant, el protocol és previsible, atenallar les seves aspiracions i reduir-les, a tot estirar, a una folklorització per vendre productes a les àrees de servei de les autopistes.
Assumir aquesta concepció de minoria nacional pot ser el primer pas per canviar el paradigma de la situació. Per exemple, s’ha fet en la internacionalització del conflicte a les institucions judicials i polítiques europees. I no ha anat pas malament. Ser minoria nacional aporta mentalitat de conflicte i això és entrar en un altre estadi, poc còmode pels supervivents de l’autonomisme o pels mariatxis del 78.
