Un cop assumit que el que existeix entre el Govern català i l’Estat és un conflicte polític que s’ha de resoldre de manera dialogada és una evidència que la part que es considera damnificada, en aquest cas la catalana, es vegi empesa a ser prudent davant les promeses de l’altra part que considera agressora. Sembla lògic que es vulguin aconseguir totes les garanties perquè els acords que es puguin arribar a prendre en el marc d’aquesta mesa de diàleg es facin efectius.
La qüestió de la mesa de diàleg ha arribat ja a nivells d’un absurd divertit i ha deixat l’actualitat política ancorada al voltant del quan i on es trobaran els dos governs deixant en segon terme el moll de l’òs: de què hi aniran a parlar. De la trobada importa molt més el contingut i els mecanismes que s’estableixin per abordar el conflicte i trobar solucions que no pas el fet de reunir-se d’aquí a tres dies o d’aquí a set. A no ser que es tracti d’una qüestió d’estètica. En aquest sentit el que planteja el Govern està avalat per la lògica i caldria preguntar al govern espanyol per quina raó s’oposa a la presència d’un mediador que pugui actuar com a àrbitre neutre i que ajudi a resoldre el conflicte.
La negativa a deixar intervenir un mediador en el conflicte resta versemblança a l’interès del govern espanyol de resoldre de manera efectiva els problemes. En tot cas, demostra també que l’Estat preveu que les solucions al conflicte seran les que ells diguin, des d’una posició de poder com a govern estatal davant d’un govern regional en hores baixes. A banda, aquest ‘no’ de Madrid també suposa un nou menyspreu a les decisions del Parlament de Catalunya.
Sigui com sigui, si no hi ha acord en la figura del mediador el millor que poden fer és aparcar la qüestió fins passades les eleccions.
