Aquest cap de setmana hem tornat a veure una demostració de la capacitat de mobilització de la societat catalana, que per cert no és monogràfica: manifestació multitudinària en defensa de la llengua –amb independentistes i no independentistes–, el Palau Sant Jordi ple pel concert de Lluís Llach i La marató de TV3. Si l’independentisme és persistent, els milers i milers de ciutadans que cada any fan una aportació a la causa defensada per aquest immens programa de televisió en són encara més. De fet, tot forma part del mateix sentit de la col·lectivitat.
Però cal no perdre de vista què significa La marató, per a què serveix i per a què no serveix. El primer que s’ha de dir és que és un programa de televisió impecable que dona espectacle i servei alhora. I que trenca murs de debò: no és només un eslògan, La marató d’aquest any sobre la salut mental ha aportat un punt de vista que de ben segur haurà trencat l’estigma i haurà fet descobrir la realitat de cadascun dels trastorns mentals que s’hi han tractat. Especialment perquè durant tota la setmana ja s’hi han dedicat molts espais informatius. La nova mirada sobre els trastorns de l’espectre autista que tindran els espectadors –a patir de testimonis impressionants com el de la lucidíssima Mar– és impagable.
I això –que és molt– és tot. Per al que no serveix La Marató és per finançar la recerca científica –la recaptació amb actualitzacions del marcador dona emoció al programa i para de comptar–, i menys en edicions com la d’aquest any, en què s’ha tractat un tema tan ampli que és impossible que hagi estat mínimament eficaç en aquest sentit. El dubte que queda és si aquests 30 anys han servit perquè la ciutadania prengui consciència de l’escassetat dels recursos que es destinen a recerca i es torni més crítica i exigent amb els responsables públics que haurien de canviar-ho. I sembla que la resposta és que no.
