Un tuit de Manuel Valls ho deixava molt clar la setmana passada, enmig de la polèmica per la marginació de les llengües “regionals” al país on va ser primer ministre. “França no és Espanya”, anunciava. “L’Estat, els valors republicans i la llengua han construït i unificat la nació. La llengua de la República és el francès. El reconeixement de les llengües regionals existeix, la immersió lingüística no, i a França no és possible”, sentenciava d’acord amb el consell constitucional francès, que ha tirat enrere la llei impulsada per un diputat bretó. Venint d’un català bon coneixedor dels dos estats –tots dos centralistes– la piulada estava carregada de significat. I Pedro Sánchez, Pablo Casado, Manuel Marchena i Carlos Lesmes farien bé reflexionar-hi.
“França no és Espanya”, deia Valls. És una frase cap-i-cua: Espanya no és França. El tuit del fugaç regidor de Barcelona reflectia la falta d’eficàcia històrica de l’estat espanyol. Si la llengua catalana al Principat –i fins i tot al País Valencià i a les Illes– no està en una posició tan dèbil com a la Catalunya Nord, és perquè els catalans del nord van caure de la banda d’un estat eficaç en el seu jacobinisme. Els catalans del Principat no van quedat atrapats en un estat més democràtic, sinó més sapastre. Per això ara està ficat en un vesper en què les vespes es piquen entre elles.
Aquest dijous a la tarda, mentre l’espanyolisme es tirava els plats pel cap en un acte públic pels indults als presos polítics, la ministra d’Exteriors havia d’anul·lar a correcuita una roda de premsa amb la seva homòloga belga per evitar-se les preguntes sobre la nova clatellada judicial, la decisió d’un tribunal europeu de retornar la immunitat –almenys de moment– a Puigdemont, Comín i Ponsatí. I feia només unes hores que un TC desprestigiat i mig desballestat havia tornat a signar dividit la resposta a dos recursos d’empara dels presos, els dels Jordis.
La repressió pel que va ser un acte democràtic –una votació– és brutal i intolerable. Però, de la mateixa manera que era difícil d’imaginar fins on era capaç d’arribar Espanya contra l’1-O, tampoc era fàcil de calcular que s’entrebancaria tan exageradament amb la seva pròpia ineficàcia. Espanya no és França. Valls té raó.
