Vist i no vist, és difícil defensar la carrera política de Manuel Valls a Barcelona. L’exprimer ministre francès va ser una ocurrència d’una part de les elits barcelonines que, des del primer moment, es van veure -desagradablement- sorpreses per les condicions econòmiques que imposava el futur candidat i, sobretot, per la poca predisposició a obeir d’una personalitat que, com és evident, no té la humilitat entre les seves principals virtuds.
Mig mandat és poc temps i Valls ha tingut una predisposició molt limitada a treballar el dia a dia de la ciutat i els seus barris. Però, per contra, ha volgut delimitar nítidament els contorns del sistema, a imatge i semblança de l’espai republicà francès. Tot i ser, només, un regidor a l’oposició, va aconseguir deixar fora de l’alcaldia Ernest Maragall, el guanyador de les eleccions. I ho va fer per remarcar que l’independentisme ha de ser expulsat, sistemàticament, de les institucions. Missió impossible, amb el nivell de suport que tenen els partits independentistes, però encara més quan també Valls proposava, en paral·lel, que l’extrema dreta de Vox quedés fora del perímetre institucional. A Madrid ningú no va entendre res.
En realitat, Valls s’ha limitat a aplicar la plantilla francesa, però ho ha fet amb contundència i determinació. Res a dir, era el seu projecte. Personalment, només em sap greu la retirada de la medalla d’Or de la ciutat a Heribert Barrera, una immoralitat que -impulsada pel propi Valls- va obtenir el suport dels comuns, PP, PSC i Ciutadans. Un èxit de Manuel Valls que -com l’alcaldia de Colau- l’independentisme té el mandat de revertir.
