El dret a la manifestació és la benzina de la resta de drets civils i polítics. El dret a la protesta belluga, actualitza, alimenta i fiscalitza el nivell democràtic de les societats i dels estats. Les manifestacions són absolutament necessàries i s’han de normalitzar. Les protestes per l’engarjolament de Pablo Hasèl han aparegut en plenes negociacions per un Govern. Prova de cotó. El comportament dels responsables electes d’articular un executiu amb la pressió del carrer no ha estat gaire lloable.
De fet, la seva resposta ha estat paradoxal. Per una banda, han criminalitzat -amb més o menys intensitat les protestes- però tampoc ha quedat clar si feien costat a ulls clucs a la policia. El resultat, més distància entre unes generacions allunyades de l’actual sistema, i els comandaments dels Mossos celebrant un conclave a Egara amb tota la intenció. Ningú satisfet i un debat poc eficaç sobre els instruments i les eines d’ordre públic.
Possiblement seria més eficaç centrar el debat en configurar un Govern prou desacomplexat per endreçar els objectius i destriar el gra de la palla. Mentrestant, l’Estat fa el que li dóna la gana amb les institucions catalanes, els seus representants o, fins i tot, les seves escoles, el seu sistema de salut o els seus museus. L’ofensiva és per terra, mar, aire i subsòl, però es veu que el principal problema de Catalunya és el foam. Un problema que ja es podria haver solventat, evitat o previst si s’hagués fet cas a l’informe de la Furgo 414 del cas Quintana. Que no s’encantin, que hi ha feina.
5 
6 
