Espanya, com diu la presidenta Ayuso, és una ciutat. Un únic municipi on les elits depredadores extrauen beneficis de l’activitat general gràcies al control absolut de les estructures de l’Estat. Un lloc, Madrid, on els rics paguen pocs impostos i els pobres, per tant, tenen una baixa cobertura social i unes expectatives de progrés mínimes, amb un ensenyament i una sanitat que es corresponen amb una bonificació del 99% en l’impost de successions. Aquestes elits madrilenyes capturen els impostos a través del BOE i els privatitzen amb tota la tranquil·litat.
El suport ideològic a una maniobra d’aquest tipus és determinant, i per això la dreta dels anys noranta va blanquejar el règim derivat del pacte amb el franquisme a través de la lluita contra ETA. Una base ideològica que ha heretat la guerra contra l’independentisme català, un enemic a mida que reforça el control d’aquestes elits sobre la població que parasita. Mentre els espanyols pengen banderes dels balcons no fiscalitzen la insolidaritat dels rics dels barris alts madrilenys.
Tot plegat arriba fins a l’extrem que sembla impossible confinar els barris benestants de Madrid encara que la pandèmia i els experts sanitaris ho reclamin. Al final del recorregut, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha actuat en defensa d’aquestes elits, perquè ells mateixos en formen part. Al capdavall, Madrid és la seva raó d’existir.
