Des del 2017 que la plataforma Catalunya Experience incorpora en el seu catàleg una activitat gairebé inèdita arreu d’Europa occidental, manifestacions de policies. Els darrers anys, la sociopolítica catalana ha xarbotat la realitat i les situacions que podien semblar còmodes o confortables, amb més o menys éxit de resultats. Però el debat públic s’ha obert en molts aspectes que semblaven intocables, i això va des de posar en dubte l’estatus quo al totis, del model energètic al model policial. I el debat, més mal que bé, sempre és positiu, almenys dins d’una societat higiènicament democràtica.
D’aquí que una manifestació de policies és possiblement la prova més gràfica d’allò que Joan Laporta batejava com el “no estem tan malament”. Poques coses més saludables en una societat avançada com que un col·lectiu professional i institucional, guardià del monopoli de la força, surti al carrer a reivindicar la seva figura, la seva potestat, el seu paper i els seus drets laborals. És tan legítim com quan els jutges fan una protesta reclamant rebaixes de la càrrega laboral i més mitjans. Com els que organitzen una perfomance a Sant Jaume per reivindicar un pessebre tradicional.
La policia té el dret i el deure de reivindicar-se en tots els aspectes, com els polítics i la societat té el dret i el deure de fiscalitzar-la. De fet, l’Estat i la policia pel seu poder enorme han d’assumir que han de tenir un contrapoder també enorme. En una societat complexa, la policia no és només el poli simpàtic i menestral que surt a Crims (Enhorabona, mestre Porta, per l’Ondas). Aquesta setmana, un informe constatava que el 90% de les intervencions de la Brimo i l’ARRO en els desnonaments era per ordre expressa del jutge. Una dada que porta a una reflexió que plasma el sociòleg Àlex S. Vitale en el seu l’excel·lent llibre “El final del control policial (Ed.Capitan Swing, 2021). Vitale es planteja que probablement el problema de les legitimitats del poder -com la policia o la justícia- és que a hores d’ara el sistema de justícia es basa en una sèrie d’elements “profundament injustos”. Davant aquest defecte de fàbrica, no es pot pretendre que “el sistema funcioni d’una manera més eficaç, eficient o legítima és ocultar el veritable fons”.
Replantejar el paper de la policia i dels jutges és tan clau com reinterpretar de manera expansiva i més generosa conceptes clàssics com manifestació, protesta o desobediència civil. Replantejar el paper de la policia i dels jutges és tan clau com aturar la sagnia de desnonaments (1.744 en els sis primers mesos de 2021). Les societats per estar vives han d’estar permanentment en crisi. L’efecte dissuassori sobre els nostres drets motors -la protesta és un dret que garanteix i potencia els altres drets- de les resolucions judicials i dels atestats -de TOTES les policies- dels darrers anys és evident. La democràcia perd, si no s’està a l’aguait, llençols cada cop més grans a cada bugada.
Per això és bo que la policia es fiscalitzi, tan bo com que la policia es reivindiqui -si convè al carrer- com un cos substancial que defensa la seguretat pública i, de retruc, la seguretat humana. Haver de treballar garantint la seguretat de les persones i dels béns, parar l’orella a possibles amenaces i atendre les víctimes no ha de ser la feina més agradable del món. Si els maderos surten amb pancartes, alguna cosa es belluga, perquè agradi o no sempre seran el final de cadena i cal entendre que tampoc volen ser l’ase dels cops d’un sistema que té importantíssimes vies d’aigües. La policia, com la democràcia, és un plebiscit diari. Costós, desagraït i empipador, però és així.
