Indult, concòrdia, perdó i revenja. L’Estat torna a estar esverat quan un dels partits polítics del sistema del 78 ha plantejat obertament indultar els presos polítics. Fins i tot, gent del mateix carnet i militància, com Emiliano Garcia-Page, president de Castella La Manxa, ha expressat la seva disconformitat. Hi ha socialistes que s’estimen més indultar els impresentables potenciadors del GAL que un català condemnat.
El valor de l’indult és que es pot interpretar com una victòria, en tant que un govern sustentat per una àmplia majoria parlamentària, reconeix que la sentència és injusta. Un reconeixement que ha sulfurat la dreta extrema i la més extrema espanyola. I teòricament, aquests partits no tenen prou legitimitat processal per recórrer perquè és difícil que puguin acreditar que són perjudicats per l’indult.
Al lloro, perquè Manuel Marchena va admetre que Vox no era part legitimada en el tràmit de l’indult. Va ser una advertència de Jordi Pina que el Suprem va haver d’admetre. Així, només seria l’advocacia de l’Estat la que podria demostrar prou interès legítim per recórrer l’indult davant el Tribunal Suprem. Ara bé, les darreres resolucions judicials deixen la porta oberta a qualsevol sorpresa. Cada dia en surten exemples.
Més enllà dels precisos requisits formals per tramitar l’indult és la lectura política interna a Catalunya. És cert que pot dividir una elit de presos polítics indultats i la resta de processats i investigats. A més, costarà trobar-los un paper institucional. Però en cap cas, que tornin a casa no és un acte que descafeïni el Procés. Ans al contrari, ni els presos deixaran de ser independentistes, ni l’unionisme perdrà força. L’indult és un intent de l’Estat de tancar la quadra, però potser no té present que el cavall ja fa temps que ha marxat.
11 
1 
