Ara que la política catalana ha entrat en la dinàmica de l’avorriment autonomista és hora de trobar nous entreteniments. L’administració autonòmica ja no marca cap agenda estatal. Les rodes de premsa del Govern viuen de l’anestèsia general del postprocés i la política parlamentària només serà visible en la comissió sobre el model policial. Benvinguts als noranta, però amb Twitter.
Tot i això passen coses. Per exemple, aquest cap de setmana la CUP ha celebrat la seva assemblea, on els anticapitalistes debatien una interessant ponència estratègica. Un document on es proposava tenir present el resultat del Primer d’Octubre o bé preparar un nou referèndum davant la comunió d’ERC i JxCAT per sostenir el règim del 78. La discussió de les bases era com liderar un virtual cop de força cap a la independència, és a dir, com poder aplicar un resultat fos el del Primer d’Octubre o bé el d’un nou referèndum. Al capdavall, parlaven d’un concepte fins ara gairebé clandestí en el debat polític independentista: el control efectiu del territori.
A l’altra punta de Barcelona, el PSC acomiadava -però amb un Never say goobye de fons- a Miquel Iceta de la primera secretaria del PSC. Iceta plega com a líder del partit, que no de l’executiva -en serà el president- amb un full de serveis molt notable. Ha aguantat el vaixell i ara pot cedir el lideratge de la socialdemocràcia de gestió a Salvador Illa, un home que sembla que passi el que passi, mai es ficarà en un jardí. Ideal per l’autonomia.
I mentre ERC no té cap problema de lideratge, a Junts el debat és el més distret i acarnissat. Laura Borràs, Jaume Giró i Jordi Puigneró sembla una terna disposada a guanyar posicions de cara el futur. Si Borràs surt sense càrrecs del procés judicial en el que està immersa -una possibilitat absolutament factible- es reforçarà el seu lideratge intern. De fet, si algú a JxCAT manté a ratlla a Jordi Sànchez és Borràs. Al capdavall, a cap secretari general li agradaria que li tiressin les bases a sobre. Borràs ho sap i aprofita la seva presidència per acabar de reblar la seva imatge Però, la batalla soterrada i gairebé inconscient és entre Giró i Puigneró.
El conseller d’Economia ha guanyat punts aguantant l’embat de la CUP i superant el debat pressupostari. A més, cal parar l’orella en les seves presentacions dels números al territori, on ja fa campanya amb habilitat i mostrant premises ideològiques que poden arrossegar votants Pdecators o sobiranistes que no volen contenidors cremats ni gent a la presó. Sembla que esbossi el paper d’un independentista centrat, amb ànima d’Artur Mas i amb prou experiència en la gestió. A més, juga amb un punt a favor i és un domini comunicatiu brutal. Per la seva banda, Puigneró manté la flegma d’independentista desacomplexat i amb l’únic conseller del Govern anterior que fa fer coses tangibles i que va tocar allò que no sona a Madrid. Tot plegat, cal tenir present que en temps d’avorriment i no de neguits és quan cal fer mudances.
