Pablo Iglesias ha donat aquest dilluns el titular del dia amb la seva sortida sorpresa de la vicepresidència del govern espanyol, una operació que deixa en crisi el gabinet de Pedro Sánchez. Deu ser molt poc el que Iglesias ha comprovat que es pot fer sent el número dos del president de l’executiu. De fet, no es pot dir que el líder de Podemos surti del primer govern de coalició havent deixat una petja indeleble i molts tindrien dificultats per recordar les seves aportacions tangibles ocupant el càrrec més elevat de tota la seva trajectòria política.
En canvi sí que és fàcil recordar algunes polèmiques que l’han envoltat, sobretot en qüestions relacionades amb l’independentisme. Iglesias és el dirigent espanyol que més ha defensat el diàleg per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, i vistos els resultats, també és el que més ha fracassat en l’intent. A més a més, abandona el govern quan es viu la pitjor crisi sanitària del segle XXI, la Covid-19, que porta aparellada una crisi social i econòmica sense precedents. Una crisi que ha de suposar el repte més gran per qualsevol líder polític. També a tots ens convindria que fos la primera preocupació de qualsevol dirigent, com ho és per a la majoria de ciutadans, tal i com indiquen els estudis d’opinió més recents. “Un militante tiene que estar allá donde es más útil en cada momento”, ha dit el líder de Podemos. Doncs bé, aquest lloc Iglesias ha decidit que és el govern regional de Madrid.
En el seumissatge anunciant la seva marxa del govern, Iglesias critica el biparitidisme com a mecansime de repartiment del poder en l’Espanya contemporània, però ho fa precisament proposant un altre binomi, el duel entre ell i la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, que seria la cara del bloc que va de la dreta a l’extrema dreta. Encantada de la vida, la nova lideresa popular salta a l’estrada celebrant que ha aconseguit el cap d’Iglesias (“España me debe una”).
Mentre Ayuso es frega les mans creixen els dubtes sobre l’operació de Podemos i el futur polític d’Iglesias en cas que l’estratègia anunciada falli. Sigui com sigui, la política espanyola haurà trobat el to polaritzador amb què se senten més còmodes alguns dels seus polítics, perquè la polarització surt al rescat dels polítics que volen reduir els debats a esquemes simples quan els debats són més aviat complexos: Iglesias parla d’una “batalla”, en clau bèl·lica, mentre la seva rival fixa el lema de campanya en un esperpèntic “Comunsimo o libertad“. Definitivament, disjunció que és un regal dels déus per a l’Espanya més xulesca que a partir d’ara podrà expressar-se encara més donant-se cops al pit com ho faria un orangutan en una selva.
62 
4 
