Comencem el nou curs polític amb una assignatura pendent, la dels pressupostos, els primers que haurien de pactar els tres partits independentistes amb representació al Parlament del 52%. Es va decidir no generar un desgast extra intentant aixecar un pressupost exprès per al 2021 i ara arriba el setembre i fa ineludible posar-se a la feina.
Tot i que també s’ha de reactivar la taula de diàleg, que serà l’altre gran front els pròxims mesos, els pressupostos de la Generalitat per al 2022 són un terreny en què la majoria independentista té total autonomia per demostrar la seva capacitat de posar-se d’acord en una qüestió transcendental i amb càrrega ideològica. En aquest escenari, a diferència del de la taula de diàleg, depèn d’ella mateixa.
Això implica que els tres partits, sense excuses, han de fer un esforç perquè aquests pressupostos, fonamentals per intentar sortir de la crisi generada per la pandèmia, tirin endavant sense donar a l’unionisme l’oportunitat d’obrir una nova esquerda en l’independentisme. El PSC l’està esperant. Salvador Illa ho ha anunciat amb claredat, i ha assenyalat la CUP com l’element que ell considera que serà desestabilitzador. Al que es reivindica com a nou líder del socialisme català, de fet, se li està escalfant la boca a tota velocitat perquè olora la sang, i ja es veu capaç de dir que els últims deu anys [els de l’esclat de l’independentisme majoritari] han sigut els pitjors per a Catalunya “dels últims 300 anys”, passant per alt etapes funestes com el franquisme.
Aquesta declaració d’Illa és una relliscada en tota regla. Però es deixa anar per l’eufòria que li provoca l’expectativa de posar fre i capgirar el que comença a ser l’hegemonia electoral de l’independentisme. És a les mans dels partits del 52% la responsabilitat de desmentir que la il·lusió d’Illa és realitzable, si volen conservar la seva credibilitat.
