El que ha passat en la política catalana aquest dilluns generaria estupefacció si no fos perquè ja es veia venir. ERC ha aconseguit colar un gol al seu soci de Govern (Junts) utilitzant un dels seus socis d’investidura (CUP). I el president Pere Aragonès (ERC) tindrà els primers pressupostos puntuals en una dècada, parits per Jaume Giró (Junts), gràcies a un partit no independentista (comuns). Tot plegat en el Parlament configurat en unes eleccions amb el 52% de vot independentista.
La prèvia d’aquest cabdell és en el fet que ERC va buscar el primer dels pactes per a la investidura amb la CUP, moviment que Junts va interpretar com una mesura de pressió sobre ells. I abans hi havia hagut la campanya electoral, en què Aragonès es va passar dues setmanes reclamant la via àmplia que incloïa en l’equació els comuns. Comuns i Junts es fan fàstics mútuament, però han acabat arrenglerats en el mateix bàndol en aquest pressupost i encara no saben com. Perquè la CUP s’ha esborrat i Aragonès i els comuns han aprofitat l’escletxa per estar, finalment, junts: a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. Un fil roig els uneix així al PSOE a Madrid, on els comuns/Podemos governen i ERC pacta amb els socialistes. Junts queda com a barrufet rondinaire a Barcelona –a les dues bandes de la plaça Sant Jaume– i el PSC al Parlament, però és una qüestió secundària perquè té la Moncloa.
La diputada portaveu del PSC, Alícia Romero, ha recordat amb ironia a Jéssica Albiach que els comuns parlaven sovint de la sociovergència per referir-se als que manen des de sempre i per sempre. I aquí ha sortit el conseller Jaume Giró –exdirectiu de ‘la Caixa’– al rescat del la líder d’En Comú Podem: “La sociovergència ja no existeix”. Giró, per cert, ha sigut l’únic que ha rebut floretes dels tres implicats en la votació que permet tirar els seus pressupostos endavant: Junts l’elogia perquè és seu, ERC el necessita perquè els ha fet els comptes i els comuns li agraeixen que els hagi acceptat com a alternativa a la CUP, que era la seva primera aposta. El que està clar és que el conseller no estava disposat a deixar-se enviar els pressupostos a la paperera de la història.
Si la sociovergència ja no existeix, ha nascut la seva filla, amb els hereus dels socis de sempre dels socialistes (d’ICV als comuns hi ha mig pas) i el partit que sempre havia anhelat recuperar l’hegemonia de la República que li va prendre CiU durant la Transició. Algú ja ha encunyat el terme republicomuns. I el 52%, aigüera avall.
