És impossible d’oblidar aquell Jaume Canivell (Josep Sazatornil), l’empresari català que pagava el convit i la cacera de les elits madrilenyes a La escopeta nacional. L’home volia vendre porters automàtics i es veia obligat a interpretar tota mena d’aparences ridícules per integrar-se en aquell sistema que desconeixia. Naturalment, l’home acabava fracassant i, a sobre, quedant-se la factura d’una festa que ni era la seva ni els altres estaven disposats a compartir.
Els catalans arrosseguem una llarga tradició de fer-nos perdonar quan voltem per Espanya. És l’actitud d’aquells viatjants del tèxtil, que convidaven a tothom per no semblar garrepes. La dels visitants ocasionals, que exageraven la simpatia fins que els deien “mira, pues no pareces catalán” com un elogi. I, naturalment, la de l’autoodi, la que va des del català que explicava acudits de catalans fins als que es dedicaven a impostar una espanyolitat sobrevinguda i exagerada… Tots aquests arquetips formen part del passat, d’una Catalunya provinciana sense cap altre projecte polític que fer-se perdonar.
Per això criden l’atenció els esforços, fora d’època, d’algunes empreses catalanes que pensen que encara poden pescar en aquella peixera. L’últim episodi és la marca Sangre de Toro, de Torres, com a col·laborador oficial de la selecció espanyola de futbol, com si els vins catalans no haguessin estat foragitats del mercat espanyol a causa d’un ampli -i conegut- boicot social. La Roja és un símbol de l’espanyolitat, com ho són els vins de la Rioja, no pas els del Penedès. En fi, tothom és lliure de llençar els diners com li sembli. Al capdavall, el patrocinador principal de la selecció espanyola és CaixaBank.
38 
