Tant de bo s’haguessin trencat les negociacions per discrepàncies en les funcions del Consell per la República. O per l’estratègia independentista. O, en fi, ni que fos pel pla d’actuació dels diputats independentistes a Madrid… No, no, res d’això. El desacord -com sap tothom que segueix les converses mínimament de prop- s’ha produït perquè JxCat reclama la gestió del departament d’Economia i que això inclogui els fons Covid procedents d’Europa. I, en segon lloc, la trencadissa també és a causa que ERC es nega a compartir la gestió dels diners –en gran part graciables– amb què reguen i influeixen en el sistema de mitjans de comunicació d’aquest país. Un fet que hauria de fer reflexionar a aquesta societat i, en especial, els periodistes. I no ho dic pels d’aquest diari, que no depèn de cap partit.
La negociació, per tant, no s’ha mogut ni un mil·límetre del terreny autonomista. Per cap de les dues bandes. Per això no té sentit muntar ni un govern independentista ni un front parlamentari i cadascú intenta millorar les pròpies posicions contra un adversari amb el qual es comparteix una enorme frontera electoral. No hi ha res més.
Després d’obtenir un –històric– 52% del vot popular, l’independentisme està tocant fons. Els mateixos líders que van impulsar tot un país cap a un referèndum unilateral ara fan un gir de 180 graus i no els passa pel cap ni dimitir –i donar pas a altra gent–, ni tan sols donar explicacions per haver ressuscitat la puta i la Ramoneta zombis. Aquest dilluns unes dotzenes de manifestants amb estelades cridaven que un independentista empresonat ja està bé a la presó… La degradació plana sobre un moviment que fins ara sempre havia contrastat el seu nivell ètic amb l’agressivitat de l’Estat. Que pleguin i que retornin les propostes i la iniciativa política.
55 
