En campanya electoral tots els partits exageren, imposten i sobreactuen. Però, aquesta vegada, les mentides depassen una mitjana ja de per si molt alta. El PSC assegura, una i altra vegada, que vol formar govern amb l’únic suport dels comuns, evitant descaradament de referir-se a les dues úniques opcions que, segons les enquestes més optimistes, els permetrien governar; o bé un tripartit amb ERC o bé una suma de tots els partits unionistes, inclosos els neofalangistes de Vox.
De la seva banda, ERC també se’n guarda prou de sincerar-se gaire amb els possibles votants i declara que pensa construir una suma inversemblant: ERC, JxCat, comuns, CUP i PDeCAT. Un artefacte –que els comuns neguen a crits– que tindrà de vida la durada d’aquesta campanya electoral incerta. JxCat, de la seva banda, intenta desesperadament mobilitzar els electors independentistes amb la pastanaga de superar el 50% i el pal de l’amenaça d’un tripartit a l’estil Montilla. Això, i una declaració d’independència exprés que ningú no es pren seriosament.
Els comuns són el partit més sorollós d’aquesta campanya gràcies a una mena de croada per terra, mar i Twitter contra JxCat. Una manera d’intentar fer-se visibles sense prendre mal amb l’evidència que els presos polítics són a la cel·la, els exiliats lluny i el govern més progressista de la història no ha mogut un dit en la direcció d’abordar alguna mena de diàleg amb les institucions catalanes. Elevats principis en campanya, ultra pragmatisme després, com va demostrar Ada Colau. Més enllà, només hi ha una competició secundària per la copa del rei del nacionalisme espanyol.
En definitiva, la inanitat dels partits, la incertesa de les dates i la inseguretat sanitària convertiran en herois els ciutadans que, malgrat tot, tinguin prou voluntat per acostar-se a les urnes després de la que serà, probablement, la pitjor campanya de la història d’aquest país. Un risc afegit per al bloc independentista, que només hi té a perdre.
190 
123 
