L’entrevista de Lídia Heredia a Miquel Iceta a ‘Els matins‘ de TV3 aquest dimarts requeria un bol de crispetes per veure-la. L’espectacle del primer secretari del PSC surfejant amb la seva peculiar flegma llatina –en el seu cas no és un oxímoron– preguntes compromeses s’ho valia. Per què el 6 d’octubre, al mateix plató, va dir que ell era més bon candidat que Salvador Illa i ara defensa el contrari? Per què Illa, ministre de la pandèmia, va mentir obertament en una entrista a TVE el dia abans d’anunciar-se que seria el cartell electoral del PSC?
Que els polítics no diuen mai tota la veritat és un fet conegut i acceptat. Fins i tot s’entén que a vegades calgui que ocultin transitòriament algunes dades. Es podria discutir, però seria un altre debat. I, deixant de banda la ingenuïtat, hi ha una certa resignació davant de les mentides incomprovables. És més difícil d’empassar que menteixin de manera òbvia, sense marge per fingir que no ho han fet. Però això, segons Iceta, no resta credibilitat a Illa, sinó que demostra la seva “lleialtat a prova de bomba”. Se li havia demanat que no digués res abans de l’anunci oficial que havia de fer el primer secretari i ho va aplicar fil per randa. És a dir, que l’aspirant a president de la Generalitat dels socialistes menteix per lleialtat al seu partit.
Iceta també defensa que el PSC no va arribar a fer primàries perquè ningú s’hi va presentar per discutir la seva candidatura i que això deixava les mans lliures a l’executiva per triar qui volgués. Tot plegat deixa molt clar que la vella política guanya. El que compta és l’aparell del partit i punt. Aquest és, per a ell, l’ordre natural de les coses, igual que ho és que el PSC i el PSOE manin amb el suport de l’esquerra de torn, abans IU/ICV i ara Podemos/Comuns.
S’ha de reconèixer que, aplicant una vella recepta actualitzada, com fan els bons cuiners, el PSC ha trobat una fórmula que amb els deguts suports mediàtics pot semblar un revulsiu il·lusionant per als seus. Alguns fans s’han emborratxat tant d’entusiasme que fins i tot s’atreveixen a fer el ridícul comparant Illa amb Obama. Iceta té clar que aquesta jugada li pot permetre recuperar vots que li va prendre Cs el 2017, ara que el partit suflé passa per una fase d’enfonsament. I, si juga bé les seves cartes i els altres no tant, fins i tot pot aprofitar una eventual abstenció de part dels votants independentistes. Però també sap que aquest moviment s’ha de fer ràpid, en calent, abans que s’apagui l’estrella fugaç d’Illa, i per això necessita més que ningú que les eleccions siguin el 14F, sense ajornaments. Perquè el seu ordre natural de les coses de fet ja no existeix, encara que hagi sigut substituït per un caos. És feina dels pares del caos fer que el gir sigui definitiu.
33 
