La màquina

Trobo que l’independentisme encara no és conscient de la magnitud del conflicte. És enorme. Brutalment enorme. És un neguit pensar que abans del 14F, unes eleccions demoradíssimes, ningú no preparés plans de contingència davant les dues úniques possibilitats que podrien donar les urnes: la victòria –escó amunt o avall– o bé d’ERC o bé de Junts, amb una pujada més o menys destacada de la CUP, que continuaria tenint la paella pel mànec de la majoria independentista a la cambra. Eren faves comptades.

Per tant, i tenint present que l’única cosa efectiva amb què pot comptar ara per ara l’independentisme és una majoria parlamentària, intriguen els Pastorets d’aquesta investidura. Sembla que s’hagi renunciat a tenir a les mans i sota control una de les poquíssimes coses, per no dir l’única, que té el Procés: una costosa majoria del 52%. La resta de l’escenari polític és en propietat exclusiva i exercent de l’Estat: les institucions catalanes, la judicatura, les policies, la fiscalia, la monarquia, la banca, els tercers graus de les nostres presons, els serveis públics, els funcionaris i, fins i tot, el percentatge de català a l’escola. No queda res més.

Malbaratar aquesta majoria és una jugada arriscadíssima. Gosaria a dir que nefasta. El panorama és evident. Per exemple, hi ha nou persones a la presó i dues en una semireclusió que penja d’un fil. Un dia o altre sortiran, encara que sigui a meitat de la condemna. Però d’aquí a dos anys, n’entraran 10 més. Si no per la causa del jutjat 13, ho serà per la causa d’Exteriors, i si no pel cas Volhov. I així anar fent. La màquina estatal no s’atura ni per pietat. No cal ajudar-la encara més a fer la feina, desaprofitant una ocasió d’or per agafar de nou la iniciativa, refer el caràcter i les ganes de guanyar.