La decisió del Tribunal de Comptes de no acceptar l’aval de l’Institut Català de Finances (ICF) en el cas dels ex alts càrrecs del Govern que es van acollir al Fons Complementari de Riscos per pagar les fiances que els exigieixen ha provocat una onada d’indignació entre les files independentistes. La resolució òbviament no pot escapar a la crítica de decisió política amb la voluntat d’afeblir l’independentisme català per la via judicial. El tribunal ha decidit tirar pel dret i no acceptar els avals encara que ningú els hagi recorregut i procedir de forma immediata amb l’embargament dels béns.
L’operació deixa una sensació d’indefensió absoluta als afectats si es té en compte el detall que el tribunal no ha deixat ni 48 hores als acusats per presentar una garantia. “Estem en el pitjor dels escenaris”, lamentava en una compareixença d’urgència l’expresident de la Generalitat Artur Mas, un dels principals afectats. De fet, el càstig s’aplica per les accions d’acció exterior que es van desenvolupar durant els seus anys de presidència.
Aquesta és una acció des de l’estat espanyol que de nou mostra les dificultats per mantenir l’estratègia del diàleg com a via per a resoldre el conflicte amb Catalunya. Els dos anys de marge que per part catalana s’ha donat a aquest procés dialogat són una eternitat mentre no existeixi una mateixa disposició de solucionar el conflicte entre les principals forces polítiques espanyoles. Ara mateix, un any després dels fets que van desencadenar la sentència del Procés, s’ha pogut concretar una taula de diàleg o negociació, però que té les mans lligades. El futur del que s’hi decideixi trascendeix la voluntat dels partits que hi hagi reunits al voltant de la mesa. A més, si tot es dilata, el problema s’agreuja perquè hi pot haver un canvi de protagonistes a la Moncloa, que no ho posaran més fàcil. Tot just el contrari.
Es va veure clarament durant la darrera convenció del PP a València: un Pablo Casado amb Isabel Díaz Ayuso al costat en una plaça de toros a València fent una exhibició d’intransigència davant l’independentisme, aparcant el discurs de la dreta amable i apostant per una retòrica molt més agradable pels oïdes del votants de Vox. En aquest context, es fa difícil que hi hagi cap negociació amb la part espanyola que pugui acabar a bon terme, a no ser que el pacte impliqui aparcar sine die el projecte independentista i avançar en allò que doni la sensació als catalans que la seva vida millora ni que sigui una mica dins del marc del Regne d’Espanya.
