“Avui ERC i la resta dels independentistes no tenen líders perquè estan escapçats”, afirmava -atribuint-s’ho com a mèrit- l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, en plena campanya electoral del 21 de desembre de 2017. Es tractava d’això, per tant, la qüestió era escapçar els partits i les entitats independentistes fins aconseguir que totes aquestes organitzacions es quedessin sense direcció i, en conseqüència, sense estratègia.
A Sáenz de Santamaría no li va sortir bé aquell sortilegi (o potser sí, perquè actualment és advocada del despatx Cuatrecasas, amb lloc al consell d’administració i una retribució a l’entorn del milió d’euros anual) i en les eleccions del 21D el PP català va quedar englobat dins del Grup Mitx com a última força parlamentària. Però la segona de Mariano Rajoy tenia raó; no només l’independentisme, sinó fins i tot les institucions catalanes havien quedat escapçades a llarg termini. L’aplicació del 155 va deixar Catalunya sense president durant mig any, mentre la majoria independentista intentava investir, successivament i sense èxit, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Al final es va materialitzar el pla D, amb Quim Torra.
Però un president no sempre equival a un líder. Torra tampoc no se’n va sortir i, ara fa un any, va anunciar el trencament amb ERC i eleccions anticipades. Fins arribar, via destitució, al desastre actual. Sense president i sense capacitat de fixar una data, sempre a expenses de qualsevol tribunal. Institucionalment, hem tocat fons. És a dir que, siguin quan siguin les eleccions, el pròxim Govern ha de ser ràpid, cohesionat i amb una estratègia clara i comprensible. O això o el partidisme ens deixarà sense política.