Es fa difícil imaginar un país on es qüestioni més el model d’ordre públic que a Catalunya. Per descomptat, és una virtut i no un defecte: reflecteix l’exigència de la societat catalana amb els drets civils i humans. El mateix major Trapero admet que Catalunya és més tolerant amb la protesta que la resta de l’estat. En conseqüència, és menys tolerant amb els excessos policials, que no està disposada a empassar-se fàcilment. El problema és que aquest debat permanent també reflecteix que som en un país sense estat propi i que controlar la policia, utilitzada per uns i altres, és extremadament difícil.
Els cossos policials han d’estar sotmesos al control democràtic i és la política institucional la que ha d’exercir aquest control. Però, si aquest estament no té sentit d’estat i aprofita el debat per al tacticisme partidista, s’envia al cos policial el missatge que el paper dels polítics no mereix crèdit ni respecte i que les instruccions que en provinguin poden i han de ser esquivades: no val la pena tenir-los en compte si les decisions que prenen són tan poc sòlides i canviants i, en alguns casos, entren en contradiccions difícils de defensar.
En l’actual debat que tot just comença al Parlament per revisar, una altra vegada, l’ús de les armes dels antiavalots en grans manifestacions, els comuns han adoptat una posició maximalista difícil de casar amb la que manté l’Ajuntament de Barcelona, amb la seva màxima líder com a alcaldessa, amb la Guàrdia Urbana. I dir que els Mossos tenen “un model reactiu i altament militazaritzat” quan es forma part del govern espanyol –que no debat mai de la vida el comportament de la policia espanyola– frega el cinisme. Però no poden perdre l’ocasió d’intentar eixamplar l’esquerda entre la CUP i ERC, partit que comanda ara mateix Interior. A l’altra banda hi ha el PP, Cs i Vox, instal·lats en el seu paper de hooligans de tot cos policial i entregats a l’estratègia de fer creure als Mossos que la resta de polítics catalans els menystenen. Entremig, hi ha ERC i Junts, amb els seus dubtes i contradiccions dels darrers anys. Només la CUP manté una posició coherent, però precisament pel pacte amb l’ERC que presideix la Generalitat es pot trobar ara al descobert davant de la seva militància, cosa que intentarà evitar de totes totes.
D’aquesta barreja de circumstàncies, difícilment en podrà sortir un debat parlamentari que, en unes altres condicions, seria fructífer i transcendental.
